CANTAMAÑANAS

REAL ACADEMIA ESPAÑOLA
DICCIONARIO DE LA LENGUA ESPAÑOLA - Vigésima segunda edición

cantamañanas.

com. coloq. Persona informal, fantasiosa, irresponsable, que no merece crédito.

Según la 22ª Edición de la Real Academia de la Lengua Española (poca coña) esta es la definición para el adjetivo cantamañanas: usado comunmente para designar a aquellas personas poco fiables, que prometen y luego no dan, charlatanes...

Pues bien, con esta Real introducción quiero hacer mi aportación para ayudar a entender el significado de este término, a través de mi trabajo de campo realizado cerca de los muchos que se han cruzado y se cruzan en mi camino y que coinciden con esta breve descripción. Ahí van mis conclusiones totalmente subjetivas:

Se les puede reconocer a nivel de apariencia por su sonrisa encandiladora, su pose de aparente seguridad y por algun rasgo que les hace aparentemente originales, un gorro puesto al revés, una corbata de un color especial, un peinado extravagante...etc...

Ya entrando en niveles superiores de acercamiento, puedes experimentar que todo aquello que prometió nunca llega y su vía expiatoria habitual suele ser la de poner mil excusas: que si no tengo tiempo porque el trabajo me supera, que últimamente me siento decaído y no encuentro el porqué...Lo que les deriva a un estado superior permanentemente victimita del estilo: Mi infancia fue muy dura y aún no llegué a superarlo, el mundo está a mi contra..etc..

Suelen tener una facilidad innata para el discurso y para convencer a través de la palabra al que duda o no está muy bien informado. Es a través de esa verborrea imparable e insistente que te envuelven y te seducen sin darte cuenta, hasta llevarte hacia el camino que ellos querían y aún terminas dándole las gracias.

A nivel laboral puede suceder que o no suelen durar mucho en una empresa y siempre la culpa es de los jefes que son unos prepotentes y no han sabido valorarles como es debido, o bien a través del saberse vender llegan a cargos importantes que, tarde o temprano, caerán por su propio peso.

A nivel de temas de conversación, suelen inventarse historias increïbles que no pasan nunca a nadie, donde ellos son los protagonistas y cometen toda una serie de hazañas y proezas salvando a las inventadas víctimas, tal y como si de un cuento se tratara y ellos fueran los príncipes fuertes y valerosos protagonistas. Estas historias al principio pueden colar y dejarte boquiabierto, pero a la larga y con un poquito de contrastación e investigación, te das cuenta que son puro teatro para llamar la atención.

Dicho esto, espero que haya contribuido en ayudar a reconocer este tipo de personas, sinó hay algo que nunca falla...Si véis a alguien cantar y encima es por la mañana, empezad a sospechar...

29

Cada cop més a recordar, més a deixar enrera

més consciència del pas del temps
més marques dins i fora meu.

Acumules intentant no restar,

tires endavant amb allò que creus
provant de no caure als mateixos forats.
Enyores...la nostàlgia t'envolta,
voldries recuperar, reiniciar,
retrobar...No miro massa més enllà
he après a estar en el present, però
el passat, el què ja s'ha fós, em persegueix amb tots
els seus detalls i contorns.

Si em poso a pensar,

visualitzo un llargmetratge
intens i ple de llum i colors,
moltes més rialles que plors,
molts més amors que odis,
molts més guanys que pèrdues,
molt més viure que morir.
Tots ells estan aquí,
formen part de mi.
Amb ells viatjo i m'enfilo
ben amunt per divisar
el que m'espera a partir d'aquí, pensant
que sóc feliç i em trobo en un dels
millors moments...

Simplement recorda:

segueix endavant
valora el que tens, agraeix,
viu cada moment com si fós l'últim,
cada segon, un retrat, quelcom
que es queda amb tu,
besa, riu i viu intensament
com si demà no haguéssis de tornar,
com si demà tot s'hagués de fondre.

És molt poc temps i ja ha passat
una bona part de la pel.lícula,
vull aprofitar-ho tot,
sense res que em sobri
i amb tot el que vull tenir ben aprop.

Tan sols és un any més,
tan sols són 29,
però...són...

Feliç sant jordi a tothom

Para que contar el tiempo que nos queda...para que contar el tiempo que se ha ido

TINC

Tinc un tresor, un descobriment inesperat, una joia.
Tinc tot i més del que mai m'havia pogut imaginar.
Tinc un sol particular que vé a il.luminar-me la finestra cada matí.
Tinc un mil.lió de sensacions que em provoca que no puc ni explicar.
Tinc besos, carícies, orelles que m'escolten i ombros que em recolzen.
L'univers davant quan l'abraço, l'estrella més bonica en la meva constel.lació particular
El mar i l'infinit quan el miro als ulls
Una poesia per descriure cada dia i cada moment viscut
Una atracció de la qual mai vull baixar
Un imán que m'atreu cada cop més
Tinc els millors moments de la meva vida, el millor amor que he experimentat.
Quelcom inesperat, sorprenent i creixent.
Tinc un munt per agraïr i unes ganes boges de que aixó no tingui fi.

Gràcies per aquest 1.

Tengo, Macaco

"tengo...y lo que tengo lo mantengo a base de amor y fe..."

CÈLIA

La Cèlia era una noia que sempre ho havia tingut tot. La seva infantesa va passar entre coto fluixos de color rosa. Va trigar molts anys a prendre consciència de tot el que se li havia entregat sense ni tan sols haver-se d'esforçar ni un segon. Arrel de que la vida li havia posat tot tan fàcil, al anar fer-se gran va trobar-se amb el desengany, la decepció, la tristesa i la pèrdua que esdevingueren muntanyes difícils d'escalar, al no haver hagut de fer-hi front mai. Aquests entrebancs li feren descobrir que entre els coto-fluixos de color rosa hi havia un univers personal d'mperfecció i defectes i aprengué que la vida et depara allò que cal perquè aprenguis per evolucionar. Era llavors quan aprengué a valorar les coses, a discernir què era important per a ella i a buscar l'equilibri entre les diferents forces, fent-se més forta però caminant sense escut. Actualment la Cèlia a vegades oblida els mals moments o els té massa presents i no sap valorar el que té davant dels seus ulls, es perd en un univers de queixes inventades i no creu que pugui tornar a la tranquilitat primera ni a aquell món envoltat de coto-fluixos rosats. Agraeix Cèlia, agraeix!!

BOA SORTE

Et dóno, em dones,
m'allibero, t'alliberes
seguim camins paral.lels
moguts pels propis impulsos
sóc una, ets un
som 2 sense particions
aprenc, aprens
aprenem l'un de l'altre
busquem l'equilibri
entregant-nos amor.
Desitjaria ser perfecte
per a mi i per a tu
però els dos sabem
que els ideals són irreals.
El quedar bé ja no m'interessa,
el que diran menys encara
sols anhelo l'essència
la veritat
els sentiments purs
i viure't cada dia
tal com avui.
Si la sort existeix
ens la desitjo tota.

BOA SORTE- Vanessa da Mata& Ben Harper

IN PURPLE

Me imagino en un mundo color liláceo dónde me pueda perder, dónde me pueda esconder cuando algo me aceche, dentro está lleno de burbujas transparentes que te llevan a cualquier lugar que desees, viajando encima me siento tan libre y frágil como ellas. También hay miles de estrellitas pequeñas que bajan hacia el vacío verticalmente sin cesar, huelen a tienda de gominolas y saben a nube. Hay montañas, lagos, árboles, animales, todos de color lila, subo bajo, me excito y me relajo, inspiro el aire púrpura en forma de triangulos y expiro redondas, de vez en cuando miles de plumas te acarician el cuerpo, todo lo que crea tu mente se hace realidad en ese color, mis ojos no pueden procesar todo lo que sucede a mi alrededor, tanta belleza a lo largo del viaje me hace olvidar los motivos por los que entré, salgo de él y vuelvo con calma a mi realidad cromática.

ENDERROC

A aquella casa del carrer del Molí tant temps en silenci, amb un cartell de "en venta" ja torçat pel vent, avui li ha arribat el dia. Algú n'ha obert la porta que grinyolava i s'han sentit unes passes que recorrien el passadís, de cop, una trucada de mòbil i una veu d'home que responia: -Sí, està tot apunt-. De sobte la casa s'ha estremit, una mescla entre por i fred que ha fet tremolar totes les parets. L'home ha seguit el seu camí fins a la sala d'estar on s'ha assegut a la butaca esparracada i s'ha fumat una cigarreta, que després ha apagat al terra de rajoles de sanefes desdibuixades. Després ha anat al jardí, ha aprofitat per pixar-se damunt de l'heura engarbuixada i ha anat a l'habitacioneta del fons per veure si es podia fer amb algun que altre objecte que li pogués anar bé.

Ell no sabia que fa uns anys, en aquella habitació hi havia hagut un munt de gàbies d'ocells, l'amo de les quals era el Sr. Cots, que tenia dues filles i s'havia quedat vidu massa aviat. No sabia que el Sr. i la Sra. Cots s'havien casat de ben joves i molt enamorats i havien anat a viure en aquella casa del carrer del Molí després d'anys d'esforç i d'estalvi.

Tampoc sabia que les seves filles, la Sara i la Clàudia, jugaven al pati nit i dia, ni quantes festes s'havien organitzat, ni que els quadres que hi havia penjats a la paret els havia pintat el tiet Ramon, ni que l'arbre que s'alçava frondós al centre del jardí l'havien plantat els avantpassats del Sr.Cots, ni quant d'amor s'havia entregat entre aquelles parets que ara trontollaven, ni quants secrets s'amagaven darrera dels objectes d'aquella casa, intactes i immòbils des que la Clàudia en va tancar la porta l'última vegada, amb els ulls plens de llàgrimes de records. Aquell home no sabia res de res, ni tampoc li importava.

De fora ja arriba el soroll de les màquines grans i metàl.liques. L'home ha sortit corrents, amagant-se un rellotge antic a la butxaca dels pantalons.

Una setmana trigarien a tirar-ho tot al terra, una explosió en faria caure primer les parets i mica en mica, tros a tros i cop a cop, tot en un contenidor. Sols quedaria l'abre encara alçat, que havia viscut dècades i dècades en aquell lloc, derrotat, esperant agònic a ser talat d'arrel. Després el terreny es quedaria aturat uns quants anys més degut a la crisis immobiliària del moment i posteriorment hi construiren 10 pisos de 35 m2.

I així funcionen les coses, tardem anys en construir quelcom i hi posem tot el nostre esforç, però per destruir-ho només calen pocs escrúpols i alguns segons.